Fonamentació psicopedagògica

És important entendre que el creixement de les habilitats perceptuals i les formes en què els éssers humans aprenen degut a que la percepció i l’aprenentatge, són processos cognitius fonamentals, és central pel desenvolupament humà. Per això, degut a les característiques que presenten els infants d’aquesta edat, es promou l’aprenentatge significatiu mitjançant la presentació dels continguts en forma d’imatges (representació visual) per acompanyar la informació teòrica i a través d’un recurs tecnològic com el power point, es dóna lloc a una progressiva renovació dels processos d'ensenyament i aprenentatge que es van estenent a tot el professorat, induint així cap a una notable renovació de les metodologies docents i dels processos d'ensenyament, incrementant la motivació dels estudiants, revitalitzant l'autoestima professional dels professors i facilitant la consecució d'aprenentatges més significatius, en concordança amb la societat actual.

M’agradaria ressaltar l’estudi de Rieber (1995) que tracta de la “visualització com a estratègia cognitiva en la creativitat humana, en el descobriment i resolució de problemes, i recull alguns exemples històrics de descobriments científics basats en la visualització, això com exemples quotidians que revelen la seva utilitat en la resolució de problemes”. El seu estudi explica com les imatges visuals que tenen relació amb el missatge verbal que es dóna, faciliten l’adquisició dels nous continguts. Per això, emprar el programa power point basat en diapositives que representen la informació de manera esquemàtica i senzilla i acompanyar-la d’altres imatges significatives, ajudarà a l’alumne a comprendre el missatge oral amb les explicacions tot facilitant l’aprenentatge dels continguts treballats i exposats.

Gràcies a les aportacions de la psicologia cognitiva i constructivista, l’aprenentatge es percep com un canvi en l’estructura cognitiva. Ambdues corrents han influenciat i són font de desenvolupament de la Tecnologia Educativa (TE) per la significació que donen al subjecte com a processador actiu de la informació. El camp d’aplicació de la TE és el disseny, l’anàlisi, l’aplicació i l’avaluació de situacions mediades d’aprenentatge. La incorporació de les TIC en la formació i comunicació ha vingut marcada per la seva aparició en l’àmbit industrial i comercial i amb el pas del temps, s’han anat incorporant també en l’educació. Les TIC en els processos d’ensenyament i aprenentatge adopten diverses funcions com: transmetre informació, motivar i atraure l’atenció, estructurar la realitat, facilitar el record de la informació, oferir feedback, substituït la realitat, controlar el currículum oficial, simular la realitat, trencar les variables espaciotemporals i facilitar la comunicació. Per tant, podem concebre les TIC com a instruments que permeten analitzar i comprendre la realitat, representar i expressar els nostres coneixements i possibiliten l’expansió de les funcions i habilitats cognitives.

Solé i Coll (1994): Aprenem quan som capaços d'elaborar una representació personal sobre l'objecte, la realitat o el contingut que pretenem aprendre. Aquesta elaboració implica aproximar-nos a l'objecte de manera activa, des de les experiències, els interessos i els coneixements previs que posseïm, i d'aquí deriva el paper actiu tant del professor com de l'alumne. Suposa construir un significat personal i propi de la nova realitat, en un procés d'integració i no d'acumulació. Aquesta aportació reforça el que s’entén per aprenentatge significatiu, concepte introduït per D. Ausubel i s’emmarca dins la concepció constructivista de l’ensenyament i aprenentatge. D’acord amb el plantejament d’Ausubel, els requisits per produir un aprenentatge significatiu són:

1. El contingut d’aprenentatge ha de tenir significativitat lògica (coherència i estructuració).
2. El contingut ha de tenir significativitat psicològica (possibilitat d’encaixar en l’estructura mental de l’alumne).
3. L’alumne ha d’estar motivat per aprendre.

El constructivisme parteix dels següents supòsits segons Jonassen (1999):

§ El coneixement es construeix.

§ La realitat (el sentit que construïm del món) es troba a la ment.

§ Així doncs, hi ha múltiples perspectives del món.

§ El coneixement es construeix partint de les interaccions amb el medi ambient.

§ Així doncs, el coneixement es troba ancorat i indexar en contextos rellevants.

§ Per consegüent, el coneixement no es pot transmetre.

§ La construcció del coneixement s’estimula per necessitat o desig de saber.

§ El significat es negocia de forma social.

§ El significat i el pensament es distribueix entre la cultura i la comunitat en que vivim i les eines que utilitzem.

§ No tot el significat es crea de la mateixa manera.

Arran d’aquí, si s’accepten aquests supòsits, podem extreure els principis d’un aprenentatge significatiu :

§ Actiu: l’alumne es compromet a participar en el procés d’ensenyament i aprenentatge.

§ Constructiu: l’alumne adapta les noves idees al coneixement previ per donar-li sentit i significativitat.

§ Col·laboratiu: els estudiants treballen en comunitats d’aprenentatge i construcció del coneixement.

§ Intencional: l’alumne pretén aconseguir un objectiu cognitiu de manera activa i intencional.

§ Conversacional: aprendre és un procés social tant a l’escola com fora d’ella.

§ Contextualitzat: les activitats d’aprenentatge estan situades en tasques del món real a través d’un entorn d’aprenentatge basat en algun cas o problema.

§ Reflexiu: els estudiants expressen el que han après i reflexionen sobre els processos i decisions implicats.

En el procés d’ensenyament i aprenentatge, cal tenir en compte el que l’alumne és capaç de fer i aprendre i en quin moment de desenvolupament es troba (com diria Piaget, en quin estadi operacional es situa) per tant, en el context d’educació formal s’ha de tenir en compte aquestes possibilitats en la selecció d’objectius i continguts així com, en el disseny i planificació d’activitats. Segons les aportacions de Piaget, els alumnes es troben en l’estadi d’operacions concretes (6 -12 anys), és a dir, tenen un pensament lògic sobre objectes concrets. Tanmateix, cal tenir present els coneixements previs que ha construït l’alumne ja que al iniciar un nou aprenentatge, ho fa a partir dels conceptes, representacions i coneixements que ha adquirit a través de la seva experiència, i utilitzarà com a instrument de lectura i representació, fet que condicionarà el resultat del seu aprenentatge. La importància de considerar els coneixements previs es té en compte en el disseny del mitjà; és a dir, de les NTIC; i és que la tecnologia, si s’empra de manera productiva pot promoure un aprenentatge significatiu entre els estudiants.

Les investigacions de la psicologia cognitiva es basen en l'aprenentatge humà i es fonamenten i inspiren en l'obra de Piaget. Cada individu aprèn interioritzant els estímuls captats però no els incorpora de forma passiva (com defensen els conductistes) sinó que els adapta al seus esquemes i estructures prèvies; és un procés d’incorporació de nous coneixements als ja existents, però no com una còpia de la realitat, sinó més aviat com una incorporació “pròpia” d’aquesta (acomodació). Aquest procés adaptatiu d’interacció dialèctica entre el subjecte i el medi es defineix com a procés d’equilibració. Els esquemes i estructures mentals als quals es fa referència no són rígids sinó flexibles, i es van modificant per a adaptar-se a una realitat que també canvia. Per això, en el disseny de la proposta d’intervenció, primerament s’ha proposat establir un punt de partida que són els coneixements dels quals disposen els alumnes a través de la tècnica de la pluja d’idees per fer més amena, interactiva, participativa i dinàmica l’activitat; i posteriorment, a través de la segona activitat, amb una redacció breu en què els alumnes escrivien alguna situació personal que havien viscut en relació a algun problema de salut, es tractava d’endinsar i familiaritzar-los amb el tema partint de les seves experiències prèvies facilitant així, a una major significativitat dels continguts. Tanmateix, aquest aprenentatge esdevé funcional ja que els coneixements adquirits li permetran a l’alumne afrontar problemes o situacions futures similars.

D’altra banda, cal diferenciar el que l’alumne és capaç de fer sol i amb ajuda i per això, ens basem en la teoria de la Zona de Desenvolupament Proper (ZDP) que comenta Vygotsky per explicar-ho. Es tracta doncs de potenciar al màxim el desenvolupament de l’alumne i per això, el mestre ha de guiar i ajudar al infant a progressar per a què posteriorment, ell pugui aprendre sol. Aquesta proposta implica un procés d’ajuda en l’activitat constructiva que realitza la persona a través de la interacció i mediació social. Per tant, per a potenciar un aprenentatge significatiu és necessari relacionar els nous continguts i conceptes que es presenten amb els coneixements que té assimilats l’alumne. Arran d’aquí, considero que els activitats plantejades afavoreixen positivament a l‘aprenentatge significatiu ja que la combinació de les activitats dissenyades i la teoria conceptual donada pel docent no demanen a l’alumne que realitzi una activitat memorística o un aprenentatge repetitiu sinó que a partir de les seves experiències i conceptes, l’alumne va ampliant els seus coneixements tot relacionant-los amb els que ja ha integrat en els seus esquemes mentals que representen la realitat que percep; i alhora, es potencia l’autonomia dels subjectes a través de la seva participació en l’ús de les NTIC.

Tots aquests conceptes són idees bàsiques que planteja la concepció constructivista que pretén explicar el procés de construcció progressiva com a resultat de l’activitat en relació al context.

Cal ressaltar també que, des de diferents disciplines s’emfatitza el paper actiu de la persona en la construcció del coneixement i en el seu desenvolupament. Els processos de desenvolupament personal es caracteritzen per ser continus al llarg de la vida, longitudinals, interactius i socioculturals però, el resultat del procés de desenvolupament global de la persona és dinàmic. Des de la psicologia dinàmica i la social es parla de construccionisme com la manera en què el subjecte comprèn el món social on viu i actua en ell i sobre ell; per això, el tema escollit és ideal per a treballar amb els alumnes ja que implica que els subjectes investiguin en els problemes de salut que poden afectar a les persones i quins són els hàbits saludables que afavoreixen al desenvolupament i creixement personal així com, de quina manera pot combatre i/o evitar possibles malalties.

El jove adolescent es troba en un moment en què busca la identitat, és a dir, l’autoconeixement i l’autorepresentació que conformen el jo, per aquest motiu l’acompanyament a l’alumne és fonamental. S’ocupa de la construcció de l’autoconcepte i l’autoestima, de la identitat sexual i del gènere, de la definició d’un sistema de valors personals i dels interessos professionals. Durant aquest procés de creixement, es produeixen experiències amb figures significatives com la família i els amics principalment, però l’escola n’és l’escenari més representatiu. Per aquest motiu, s’ha decidit treballar en l’àmbit de l’educació formal.

Estudis vinculats a l’esmentada concepció (Onrubia, 1992), han identificat dos tipus de mecanismes d’influència educativa a partir de l’anàlisi de la interactivitat (Coll et al., 1992): la construcció de sistemes de significats compartits i el traspàs progressiu del control i responsabilitat del docent vers l’aprenent. El concepte d’ajuda ajustada i els dos tipus de mecanismes interpsicològics identificats, tradueixen al seu entendre una característica rellevant per explicar la influència educativa entre l’adult i el infant de manera que, l’adult assumeix més grau de control en l’activitat conjunta mentre que l’alumne participa activament en el procés. En aquest procés de construcció doncs, es dóna interacció entre el docent, l’alumne i les activitats d’aprenentatge/continguts que podem identificar com a elements bàsics que conformen el Triangle interactiu citat per aquesta concepció.

El constructivisme educatiu és un marc explicatiu del procés d'ensenyament-aprenentatge que es centra en la construcció de significats i atribució de sentit a allò que s'aprèn. L’objectiu és fer que els alumnes duguin a terme aquest procés de construcció a partir de la seva experiència personal i dels coneixements, sentiments i actituds amb els quals s'apropen als continguts i a les activitats escolars; i a través de la quarta activitat amb la creació del power point, es facilita la transmissió d’informació i l’organització i estructuració dels conceptes en suport d’una argumentació en consonància amb els coneixements apresos. Així doncs, el ingredient principal d'aquesta concepció psicopedagògica és l'aprenentatge significatiu on el que es pretén és crear un vincle entre el que cal aprendre i el que ja se sap. Des d’aquesta perspectiva, les TIC es poden emprar per a diferents finalitats; és a dir, com a instrument de suport en la construcció de coneixement, com a vehicle per accedir a la informació, com a context que facilita l’aprenentatge a través d’activitats i com a medi d’interacció social.

Des del punt de vista psicològic, cal considerar que l’estructura cognitiva de l’alumne pot entendre’s com un conjunt d’esquemes de coneixement que permeten representar i organitzar la informació de manera que quan el individu aprèn una nova informació, l’emmagatzema en la memòria modificant els esquemes existents i els nous esquemes adquireixen un nou sentit i significat, ampliant-se i establint noves relacions i entre els conceptes i produint-se així, un canvi conceptual en el model mental. Segons la teoria del processament de la informació, els fenòmens cognitius s’expliquen en termes de representacions (llenguatge, imatges mentals, etc.) i processos mentals (operacions que s’apliquen a les representacions com la percepció, el record, l’emmagatzematge, ...). Així doncs, l’evolució de la persona és un procés d’optimització de l’activitat cognitiva en forma de canvis evolutius que es centren en quatre aspectes: capacitats bàsiques (la quantitat d’informació que es pot processar i la velocitat de processament augmenta amb l’edat), estratègies (procediments mentals que utilitzem per millorar el nostre rendiment en certes tasques cognitives), metacognició (coneixement que tenim sobre el funcionament de la nostra ment i la nostra activitat cognitiva i com podem controlar-la) i bases de coneixement (quantitat d’informació acumulada). D’acord amb les aportacions de la psicologia cognitiva, el cervell representa la informació del món exterior a través de representacions i transformacions (computacions); les estructures del coneixement que es van elaborant són construccions del medi social en el que s’actua i s’emmagatzema en una representació cognoscitiva constituïda per preconceptes, entenent per preconcepte la primera forma de pensament conceptual que supera els esquemes sensoriomotrius. De manera que l’aprenentatge ens permet representar el món i a nosaltres mateixos, cada vegada de manera més ajustada i completa, de manera que podem dir que l’aprenentatge és el motor del nostre desenvolupament, el qual promou l’aprenentatge. Els cognitivistes com Ausubel destaquen la flexibilitat i plasticitat de la ment. Entre les teories del desenvolupament cognitiu, cal ressaltar la teoria cognitiva de Piaget que considera els esquemes com a accions externes o mentals que presenten irregularitats i una mateixa organització interna cada vegada que es manifesten i les accions com el instrument bàsic de coneixement. Fortuny (1999) defineix els esquemes d’acció com un continu d’accions coordinades, que esdevenen formes de representació mental. Requereix doncs, representar la informació en forma d’esquema mental que serveix per comprendre i raonar sobre els fenòmens que s’observen i afavoreix al canvi conceptual que és el resultat de la instrucció o descobriment de l’alumne.

En definitiva, els éssers humans representem la realitat i relacionem els nous conceptes amb els que ja coneixem per i així aconseguir una idea més completa del que ens envolta i utilitzar les NTIC per a representar, organitzar i estructurar la informació ajuda a comprendre les relacions que s’estableixen entre els conceptes i ens permet reforçar els vincles entre aquests i preparar-nos  per noves experiències.